Cicle 'Seguint el sol. Destapant la mirada'

A "El joc de saber mirar" —text publicat el gener de 1967 a la revista Cavall Fort—, Antoni Tàpies convidava el públic lector a exercitar la mirada com a pràctica per assolir una comprensió més profunda, amb «el cor obert», d'allò que ens envolta. L'artista insistia en la necessitat d'una mirada entrenada més enllà de la immediatesa: una mirada capaç d'eixamplar el "camp de la nostra visió» i, en conseqüència, el «nostre coneixement". "Mireu, mireu a fons! I deixeu-vos portar plenament per tot el que fa ressonar a dintre vostre el que ens ofereix la mirada (…). És un joc. Però jugar no vol dir fer les coses "perquè sí". (…) Jugant… jugant, fem créixer el nostre esperit, ampliem el camp de la nostra visió, del nostre coneixement. Jugant… jugant, diem coses i n'escoltem, despertem aquell qui s'ha adormit, ajudem a veure aquell qui no en sap o aquell a qui han tapat la vista". Per a Tàpies, aquest joc implicava un despertar de la consciència que no només permetia aprofundir en l'experiència de l'obra d'art, sinó també transformar la nostra relació amb els objectes quotidians i, en última instància, amb la mateixa experiència de viure. La polèmica que anys més tard va envoltar la seva obra Mitjó pot llegir-se, en aquest sentit, com un cas paradigmàtic de corrupció de la mirada: una mirada condicionada per jerarquies culturals, prejudicis de classe, nocions de gust i lectures polítiques contingents. Inicialment concebuda per a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya el 1991, la peça fou rebutjada pel Patronat del museu i pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Anys més tard, l'artista decidí realitzar-la finalment —amb unes dimensions menors— i instal·lar-la al terrat de la Fundació Antoni Tàpies, com s'anomenava llavors. Amb aquest gest reivindicava allò que és aparentment insignificant —un mitjó foradat— i refermava la seva actitud irreverent envers els criteris de legitimitat dominants en aquella època. Si, per a alguns, l'obra simbolitz