Inherent Vice

Califòrnia, 1970. Un detectiu consumidor persistent de marihuana queda atrapat en una investigació quan reapareix una antiga parella. Una adaptació esmunyedissa i hipnòtica de la novel·la de Thomas Pynchon, que, a la manera del Howard Hawks de The Big Sleep, converteix la confusió en estil amb trames que es bifurquen i personatges que entren i surten com aparicions. Anderson transmet a la perfecció la sensació d’un món que es desfà. El somni contracultural californià dels seixanta ja està sent absorbit per les immobiliàries, la paranoia i el capital. “La idea era que el públic compartís la manera de percebre de Doc —el protagonista—: mig enamorat, mig drogat, mig perdut. Això explica que moltes escenes siguin més guiades per atmosfera que per informació” (Paul Thomas Anderson).