Charlotte Perriand és la gran exposició antològica que la Fundació Joan Miró presenta a la tardor. S'inscriu plenament en el fil conductor de la programació d'enguany: una relectura profunda de l'arquitectura com a espai vital, com a llenguatge i com a manera de situar-nos al món. En aquest sentit, Perriand és una figura imprescindible. Va ser una de les poques dones que van aconseguir entrar al gran temple de la creació arquitectònica i urbanística moderna, l'Atelier Le Corbusier, i no pas com a ajudant silenciosa, sinó com a creadora amb veu pròpia capaç de transformar la lògica del disseny modern. Des d'aquells anys primerencs, va defensar una idea clau: que l'art, l'arquitectura i el disseny són inseparables, una síntesi capaç de canviar la manera com vivim, un principi que ressona de manera natural amb la Fundació, on arquitectura i creació es conceben com una experiència única. L'exposició, organitzada amb els Kunstmuseen de Krefeld i el Museum der Moderne de Salzburg i fruit de la col·laboració amb la Fundación BBVA, situa Barcelona com un espai d'afinitats històriques i creatives. Aquí, el diàleg entre Perriand i Josep Lluís Sert pren un protagonisme especial: tots dos es van conèixer el 1928 treballant al taller de Le Corbusier i van mantenir una amistat i complicitat intel·lectual que va perdurar tota la vida. Durant la Guerra Civil i l'inici de la Segona Guerra Mundial, Perriand fins i tot va acollir Sert i Moncha Longás al seu petit apartament de París. Més tard, els seus camins es van bifurcar (Sert i Longás, cap als Estats Units; Perriand, cap al Japó i Indoxina), però el flux de pensament i d'intercanvi no es va interrompre mai. En són prova episodis com el reportatge monogràfic que Sert li va dedicar als anys cinquanta o la presència de Perriand a la inauguració de la Fundació Joan Miró el 1976. Amb contingut inèdit i una mirada que situa Perriand en el seu ecosistema real (una xarxa de creadors, arquitectes i idees que travessa París, Barcelona, el
