Una casa pairal. Ell hereta. Elles sostenen. Una masia travessada per diverses generacions on tot el pes recau sobre l'hereu: el Cadell. En aquest món tancat i d'aparença immutable, la continuïtat del patrimoni i del nom sembla dependre d'una sola figura. Però, rere aquest ordre aparent, són elles les autèntiques protagonistes i les qui sostenen el dia a dia i la memòria d'aquest univers familiar. Amb El Cadell, Josep Maria Miró —Premi Nacional de Literatura Dramàtica i una de les veus més internacionals del teatre català contemporani— torna al TNC després d'èxits com Fum o Temps salvatge. En aquesta nova peça, Miró aprofundeix en les dinàmiques de poder, herència i identitat, en una combinació d'arrelament local i projecció universal. Text del director El Cadell transcorre en una casa pairal que s'erigeix com a autèntica protagonista i qui governa els seus habitants. L'obra també es podria titular L'hereu, aquest subjecte marcat des del naixement per uns estrictes codis i normes, més evidents o invisibles, per assegurar allò que s'espera d'ell i evitar qualsevol deserció o dissidència. En aquest petit món, on tot sembla girar al voltant de la figura masculina, de la seva continuïtat i del patrimoni material acumulat, són elles -mares, germanes, tietes...- els autèntics puntals de la casa. Possiblement n'he estat conscient més tard però la diferència i la construcció de la masculinitat (també les seves fragilitats i dissidències) són dos vertebradors molt poderosos d'una part del meu teatre. Encara situat en el món rural, d'on procedeixo i que també és la geografia dels meus darrers títols ( El Monstre, La Majordoma o El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc ), ara hi sumo la qüestió del llegat. L'herència, en l'ambivalència de perpetuació o destrucció, és una qüestió que sempre m'ha fascinat i que alguns del nostres autors que més admiro i estimo, des de Santiago Rusiñol fins a Benet i Jornet, han tractat des de les seves òptiques. Fitxa artística…
