Com molts altres artistes catalans de finals del segle XIX, el pianista Ricard Viñes (Lleida, 1875 – Barcelona, 1943) va marxar a París per continuar els seus estudis i completar la seva formació musical. Hi arribà l'octubre de 1887, amb només dotze anys, acompanyat de la seva mare i els seus germans. La família Viñes s'hi instal·là enmig de grans dificultats. Poques setmanes després d'arribar-hi, fou admès com a alumne oient al Conservatori de París. Gairebé al mateix temps, Viñes començà a escriure un dietari personal que constitueix el fil conductor d'aquesta exposició. Ben aviat, el jove pianista s'introduí en alguns dels cercles artístics, musicals i literaris més actius i innovadors de l'època. A mesura que descobria la ciutat, París esdevenia un espai decisiu en la seva formació intel·lectual i artística. Entre els artistes catalans que s'hi traslladaren, Viñes fou un dels que hi establí una relació més continuada i profunda, fins a convertir la cultura francesa en un dels referents centrals de la seva trajectòria. Ben establert en l'ecosistema artístic del París de la Belle Époque, la seva carrera com a intèrpret el convertí en un dels pianistes més reconeguts de la seva generació i en un dels principals difusors de la nova música francesa, erigint-se en una figura clau en la música del segle XX. Viñes esdevingué també amic i defensor d'artistes de diverses disciplines que arribaven a la capital francesa i hi trobaven en ell suport, complicitat i camaraderia. L'exposició que li dedica el Museu de la Música, en el marc de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement, vol donar testimoni d'aquesta trajectòria marcada per les dificultats inicials, la perseverança, el talent i la passió artística, a partir de documentació inèdita. Una trajectòria que portà un jove pianista català instal·lat a París a ocupar un lloc rellevant en l'escena musical europea del seu temps.
